“A vegades les persones oblidem la bellesa de les coses més senzilles,
com la feina d’un fuster o la suor del front d’un mariner,
perquè com que es barreja amb l’aigua de mar no es nota…
Fa temps, quan jo era una nena petita,
vaig anar a la perruqueria on sempre em duien els pares,
però era el primer cop que hi anava sola.
Ningú diria a la perruquera com hauria de dur els cabells.
Ningú excepte jo.
Potser va ser la meva primera decisió vital.
Aquella dona potent i formosa em mirava pel mirall amb ulls inquisitius.
Jo no sabia què dir.
Era la primera vegada que podia pensar per mi mateixa i no sabia què dir.
Em vaig quedar en silenci …
Nerviosa i mirant al terra, li vaig dir que em fes una trena.
Una trena ben gran i forta.
Ella, somrient-me per primer cop, em va dir que era una bona elecció;
que les trenes eren com les vides dels enamorats,
que mantenen dues parts unides
i que el llacet de coloraines que m’hi posaria a la punta era com el matrimoni…
Realment un extra.
Em va dir que les trenes existien a cada nus…a cada volta…
Dues parts unides per l’amor.”
Marcin i Bea, us desitjo tota la felicitat del món, contents de viure la vida que vareu somiar viure.
Regal de noces pels meus amics Bea i Marcin, una col•laboració amb Joan Daranes Llopart (escriptor)
i Carlos Chaparro (fotògraf).
Love it!